D'ençà que vas marxar
la vida em col·lecciona seqüències menudes
en les que et retrobo,
tot i la ràbia,
com un anquilosat procés poètic de remembrança.
Llavors amb tu al pensament
arriba la nit
i em pregunto si la lluna vol ferir-la
amb aquest solc de llum
d'inesgotable nostàlgia.
La llum,patrimoni teu, ara ferida
abans Demiurg dels meus somnis d'ulls oberts
on obries la porta als convidats
amb un davantal de floretes
i les teves mans blanques
que oloraven encara a mantega
m'oferien més pa de pipes
o més cervesa
i jo a tu
tant a cau d'orella com en sabia
t'oferia ajuda per desparar la taula
i un trajecte a l'infinit

només d'anada.